ELL ERA AL SEU MON…, ES PER AIXÒ QUE IGNORANT DE MI PENSABA QUE NO SENTIRIEM LA SEVA ABSÈNCIA TAN PROFUNDAMENT,… JO NO VEIA QUE ENCARA QUE ELL FOS AL SEU MON JO HI ERA TAMBÉ DINS AQUEST MON IMAGINARI, CREAT PER LES SEVES PORS I LES SEVES VERITATS..
EN AQUEST MON DEL DIEGO ELL ERA SEMPRE JOVE COM UN NEN ENMALALTIT , SEMPRE DIVAGANT LES MATEIXES IDEES, DEL POL NOD AL SUD I AIXÍ TRANSCURRIEN ELS DIES I LES NITS.. I ALGUNES EREN LLARGES QUAN TOCAVA PENSAR, SEMPRE EN LES MATEIXES COSES…
ELL ERA INFELIÇ I FELIÇ EN AQUELL RECÓ PLE DE SOMNIS QUE ERA LA SEVA HABITACIÓ, ALLÀ PODRIA DEIXAR LA ROBA ESTESA I L’ÀNIMA MORTA ESPERANT LA DARRERA ESTACIÓ… ALLÀ NINGU LI DEMANRIA EXPLICACIONS DE PERQUÉ EL SEU RELLOTGE NO DONAVA LES MATEIXES HORES QUE ELS DEMÉS… EREN HORES LENTES COM ELS CUADRES DEN DALÍ, HORES QUE L’EMPAITÀVEN QUAN NO ENFOSQUÍA I ELL VOLIA NOMÉS DEIXAR-SE ANAR I NO TORTURAR-SE MÉS…
UNA DE LES PRIMERES COSES QUE VAIG PENSAR QUAN VA MORIR ERA QUE JA NO TINDRIA AQUESTA MALALTIA QUE L’HAVIA EMPAITAT DESDE QUE ERA JOVE, ..AL CEL NO HI HA EZQUIZOFRÈNIA, AL CEL TOTHOM VOLA I NO HI HAN OCELLS AMB LES ALES TRENCADES COM EL MEU TIET…
EL MEU OCELL MÉS BONIC,..
EM CRIDAVA A LA SEVA HABITACIÓ I EM DONAVA UN REGAL, SEMPRE TENIA UN SOMRIURE PER MI, I SEMPRE EM VEIA COM UNA BONA PERSONA, JO NO VAIG SER CAPAÇ MAI DE DIR-LI QUE ERA IMPERFECTA I S’EQUIVOCABA…
ESTARÀ AMB MI A CADA PAS DE LA VIDA, EL MEU AMIC I EL MEU TIET DIEGUITO , ...DIU EL MEU HOME QUE ENS SOMRIU DESDE EL CEL I ES DEPEDEIX DE TOTS NOSALTRES , JO EL VULL RECORDAR AIXÍ...
LA TEVA HELENITA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario